Errades ortogràfiques

Com a professor em toca corregir força treballs d’alumnes i, com es pot suposar, m’he avesat a veure tota mena d’errades ortogràfiques, tant en català com en castellà, que de tot hi ha a la vinya del Senyor…

Tanmateix, n’hi ha una que em molesta especialment i a la qual no m’acabo d’acostumar: la confusió entre «em» i «hem». De veritat, tant costa aprendre’s que el primer és un pronom i el segon un verb, i que s’assemblen com un ou a una gallina?

Realment costa tant de veure que la frase «Hem toca els pebrots tot el que em d’aguantar» es tradueix al castellà com «Hemos toca los pimientos todo lo que me de aguantar»?????

Vinga, que no costa pas tant!

Publicada la LinKat 4

Ha passat força desapercebut el recent alliberament de la LinKat 4. L’anunci el va fer Joan de Gràcia el 4 d’abril a la llista admpub de SoftCatalà.

La Linkat és la distribució educativa de GNU/Linux que ha iniciat i ofereix el Departament d’Educació a la comunitat educativa. Es tracta d’un projecte de programari lliure que permet als centres educatius, però també a tota la societat, tenir accés de forma legal, gratuïta i amb suport tècnic professional, a un conjunt molt ampli d’aplicacions: educatives, d’ofimàtica, d’Internet, multimèdia…

En aquesta versió 4 les principals novetats són (vegeu l’anunci per a més detalls):

  • DVD/USB autònom
  • Integra un servidor de comunicacions i d’autenticació
  • Integra un servidor de terminals lleugers LTSP
  • Servidor de centre millorat

Des d’aquí vull agrair a tots els responsables del projecte LinKat la seva lluita per tirar el projecte endavant, malgrat les adversitats de tota mena que de ben segur deuen estar patint.

Animeu-vos a provar la LinKat!

Adéu a una època

Segons aquest post, ahir va ser un dia històric per internet, atès que l’organisme internacional (IANA) encarregat d’assignar les adreces IP als usuaris que les demanen va assignar els darrers 5 blocs disponibles. Les adreces IP tal i com les coneixem (IPv4) s’han esgotat.

Significarà això que el creixement d’internet s’ha d’aturar? No: simplement que a partir d’ara caldrà assignar a qui ho demani adreces del tipus IPv6, que són més llargues i resolen el problema d’escassetat. Ara bé, de cara als usuaris n’aporten d’altres, perquè ja se sap que els canvis sovint generen sorpreses a qui no està preparat…

Enganxats a la cadira

Feu una prova senzilla: dediqueu una petita estona a repassar el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya d’aquestes darreres setmanes.

Què hi trobareu? Doncs una gran quantitat de resolucions per les quals s’adjudiquen a determinades persones llocs de treball a l’administració. Només avui dia 24 de novembre hi ha totes aquestes:
https://www.gencat.cat/eadop/imatges/5762/10295041.pdf (sembla que aquest no pertocava).
https://www.gencat.cat/eadop/imatges/5762/10300129.pdf
https://www.gencat.cat/eadop/imatges/5762/10300025.pdf
https://www.gencat.cat/eadop/imatges/5762/10300084.pdf
https://www.gencat.cat/eadop/imatges/5762/10307027.pdf
https://www.gencat.cat/eadop/imatges/5762/10313007.pdf
https://www.gencat.cat/eadop/imatges/5762/10314012.pdf
https://www.gencat.cat/eadop/imatges/5762/10320021.pdf
https://www.gencat.cat/eadop/imatges/5762/10320115.pdf
https://www.gencat.cat/eadop/imatges/5762/10306127.pdf

I així dia rere dia. Clarament alguns càrrecs de confiança, designats «a dit» per l’amic polític de torn, s’asseguren el lloc de treball davant d’un imminent i previsible canvi de govern. NOTA IMPORTANT: Un lector m’ha fet notar que el primer enllaç (ara esborrat) no s’ajusta a la situació que descric. Vull que quedi clar que aquesta no pretén ser una llista exacta, ni tan sols exhaustiva. Qui vulgui i hi entengui s’haurà de dedicar ell mateix a repassar el DOGC de les últimes setmanes per tal de destriar el gra de la palla.

Si, ja ho sé, potser sóc injust, perquè aquelles persones que a les quals se’ls ha adjudicat legítimament una plaça no en tenen cap culpa d’haver-se vist barrejades en aquest fangar, però en aquest cas deixeu-me fer com un episodi històric que em repugna especialment: quan els croats van entrar a Besiers cridant: «mateu-los a tots: Déu ja reconeixerà els seus».

Us imagineu quants diners ens costaran als catalans aquests càrrecs, segurament inútils (perquè fins ara s’ha funcionat sense ells)?

Ja ho deia Al Tall (i Jaume I): VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA!!

Son vostès

No acostumo (vaja, fins ara penso que no ho he fet mai) a escriure «posts» de caire polític al bloc, però fa poc vaig assistir a un acte organitzat per Òmnium Cultural de Badalona on diversos candidats al parlament residents en aquesta ciutat exposaven els programes de les seves respectives formacions en matèria de llengua, cultura i país. Per part dels representants dels partits «majoritaris» hi va haver un parell d’intervencions que em van indignar, i que no em puc estar de comentar.

El representant de CiU acusava els independentistes de fer “volar coloms”, i deia que ells sí que eren pragmàtics i que tocaven de peus a terra. «Marededéu» -vaig pensar-: CiU si que feia volar coloms quan aconsellava fer una visita a Fèlix Millet per tal que el Sr. Àngel Colom pogués volar lliure dels deutes contrets pel seu partit polític. Però no faré un acudit fàcil amb aquest tema, en primer lloc perquè acabo de fer-lo, i en segon lloc perquè no és aquesta ara la qüestió central.

La qüestió central és que portem 30 anys d’«autogovern» i, si bé al principi la nostra situació va millorar (cosa lògica,  d’altra banda, perquè sortíem d’una dictadura), ara ja fa molt de temps que empitjora contínuament. En tots els sentits. CiU porta tots aquests anys posant pastanagues davant dels nassos de la societat per poder «anar fent», però amb aquest «anar fent» tenim un atur pels núvols, un dèficit fiscal asfixiant, la llengua maltractada i arraconada, un
dels pitjors sistemes educatius d’Europa, infraestructures insuficients i obsoletes, i un llarg etcètera. I anem a menys.

La pastanaga d’aquestes eleccions és el concert econòmic. Doncs no, senyors/es de CiU. Ara ja «no cola». Són vostès qui ens hauran d’explicar, amb tot luxe de detalls, com s’ho faran per aconseguir el concert econòmic, quan és públic i notori que destacats dirigents del PP i PSOE s’hi han pronunciat en contra (l’últim ha estat Rajoy). I és que concedir el concert a Catalunya seria un suïcidi pel govern (estatal) de torn que ho aprovés, perquè totes les regions que ara viuen felices i subsidiades se li girarien automàticament en contra. I són milions de vots.

També ens hauran d’explicar, senyors/es de CiU, com s’ho faran, si és que aconsegueixen el concert, per arreglar altres temes com el de la llengua sense un estat propi. Com podran evitar els recursos jurídics contra les lleis aprovades pel parlament de Catalunya. Com podran evitar que el nostre país sigui un país de fireta. Se’ls gira feina, senyors de CiU.

L’altre comentari que em va indignar va ser obra de la representant del PSC quan afirmava que els anteriors governs de CiU havien invertit poc a Badalona, i que en canvi el tripartit i especialment el govern de Zapatero a través del «plan E» havia abocat força diners a Badalona.

Senyors/es del PSC: Jo no pago els meus impostos per tal que el Sr. Zapatero es pengi medalles, sinó perquè faci la seva feina. Només faltaria que l’estat no fes inversions a Catalunya! Però si es fan amb els nostres diners! I a sobre dieu que li hem d’estar agraïts? Com podem estar agraïts al govern central si les inversions que rebem són molt inferiors a les que ens pertocarien per nombre d’habitants? Com podem agrair que, amb els nostres diners, que necessitem més que
mai per millorar la sanitat, educació, polítiques socials, etc., s’estiguin per exemple finançant aeroports fantasma a Ciudad Real?

Senyors/es del PSC, haig de confessar que els admiro: Després de tot el que estem patint m’han d’explicar com s’ho fan per poder seguir dient que Espanya és la solució als nostres problemes sense que se’ls posi cara de toix. Com s’ho fan? Ignorància? Antidepressius? Vaselina? Estic meravellat…

Acabo. Ja n’hi ha prou de demanar explicacions als independentistes. Són vostès, senyors espanyolistes, regionalistes, autonomistes i federalistes càndids que tenen, ara, la pilota al seu teulat. Tenen al seu davant la impossible tasca de negar l’evidència que seguir dins l’estat espanyol és absolutament lesiu (lamento el flash) pel poble de Catalunya. Un estat que perjudica tots els catalans per igual, sense distinció d’ideologia o partit polític, s’emboliquin amb banderes o no. Bé, a tots potser no: se m’acut que els qui pitjor ho passen són els de Ciudadanos. Aquests, pobrets, estan tan perjudicats per l’espoliació fiscal que patim que han de fer campanya nus perquè no poden ni comprar-se roba per vestir-se (exceptuant potser l’Albert Rivera, que ara cobra un sou de l’administració i pot sortir vestit als cartells). Per això trobo molt encertat el seu eslògan electoral: «Rebélate». Només hi manca al darrere «Vota independencia».

Trobada de viquipedistes 2010 a Badalona

Ni que sigui perquè és a prop de casa, val la pena fer-ne la ressenya i donar-hi una mica de publicitat, atès que els i les  viquipedistes estan fent realment una tasca encomiable.

Pàgina amb informació de la trobada

Nou actor en l’escenari de les distribucions

L’empresa responsable de la distribució Mandriva està passant per un mal moment financer i ha clausurat la seva filial Edge IT. El problema és que segons sembla, aquesta filial donava feina a la majoria de tècnics responsables de Mandriva, i això deixa el futur d’aquesta distribució amb moltes incògnites.

A la vista d’això, una sèrie de gent ha fet un fork de Mandriva per crear una nova distribució: Mageia.

Fins aquí la cosa podria ser una història de tantes, un fork més. El que m’ha cridat l’atenció és que Mageia serà un projecte de la comunitat, sense dependre de cap empresa ni econòmicament ni orgànicament. En aquest aspecte, Mageia s’allunya de distribucions com ara Fedora (patrocinada per Red Hat) i OpenSuSE (patrocinada per Novell), i s’acosta a la manera de funcionar de Debian.

Més encara, segons els iniciadors del projecte:

“We do not trust the plans of Mandriva SA anymore and we don’t think the company (or any company) is a safe host for such a project.”

(“No confiem més en els plans de Mandriva SA i no creiem que l’empresa (o cap empresa) sigui un allotjament segur per un projecte daquest estil”)

Mageia encara és a les beceroles però… podria potser esdevenir la “Debian del món RPM”? El futur ho respondrà.

Un cel blau per sostre

Enguany fa 25 anys que ens va deixar en Francesc Boix i Masramon. La vida se li escolà sota les rodes d’un tren a Malgrat de Mar, el 1984. Potser aquest nom no diu res a molta gent, però potser us serà més familiar si l’anomeno Xesco Boix, que és el nom que ha quedat gravat per sempre a la memòria de tantes i tantes persones d’aquest país.

És absolutament impossible resumir amb poques paraules l’enorme talla humana del Xesco, la seva generositat, el seu compromís ètic i social, la preocupació per la formació adequada dels infants i el treball rigorós per la cançó, la cultura popular i la llengua catalana, des d’una visió àmplia i universalista. Altres ja ho han fet per mi, i en aquest aspecte us recomano la lectura del llibre “Xesco Boix: Història de la nostra història“.

Personalment vaig tenir la immensa sort de tenir el Xesco com a professor de música (!) durant un any sencer a l’escola Gitanjali, de Badalona, on jo anava de petit. Si no vaig errat va ser a tercer, és a dir quan jo tenia uns 8 anys. Aleshores potser no ens adonàvem de l’enorme privilegi que suposava tenir-lo de mestre, i fins i tot trobàvem natural la seva manera de fer i els seus mètodes absolutament innovadors i trencadors per l’època, tenint en compte que corria l’any 1973 però la nostra escola apostava per la coeducació, l’ensenyament en català i s’inspirava en pedagogs com Rabindranath Tagore, Montessori, Pestalozzi….

Mural Xesco

En el marc dels diversos homenatges que se li han fet enguany per tot el país, a Badalona s’estan fent també una sèrie d’actes en record seu. En un d’ells en Noè Rivas, que va ser company del Xesco al grup “Els cinc dits d’una mà”, ens explicava que si el Xesco va tenir l’impacte que va tenir, és perquè feia la seva tasca amb una gran professionalitat, pouant amb la seva llibreta, infatigable, el folklore popular arreu dels països catalans i del món sencer, amb un amor infinit per la riquesa de la llengua.

I ens va transmetre una frase impagable del Xesco, que avui dia té més sentit que mai i que demostra la clarividència d’aquell home:

“Per treballar amb nens, hem de ser els millors.”
Xesco Boix

Es mou el panorama dels navegadors en GNU/Linux

Els qui em coneixeu ja sabeu que, per raons ara molt llargues de relatar, sóc un usuari irreductible de KDE. Però hi ha una element important del KDE que sempre m’ha desagradat: parlo del Konqueror, el navegador per omissió.

Això és així perquè és una aplicació que, tot i tenir múltiples utilitats (gestor de fitxers, etc.) mai no ha acabat d’anar del tot fina en la seva utilitat principal, que és la de presentar planes web. La majoria es veuen bé, i fins i tot és un navegador que passa el test ACID3 amb puntuació elevada, però de tant en tant et trobes amb un web que, ja sigui pel javascript, codi HTML/CSS erroni, o el que sigui, es veu malament o simplement no es veu.

Així les coses, sempre he acabat usant dos navegadors: el Konqueror per la majoria de pàgines, perquè en compartir llibreries amb la resta de l’escriptori carrega molt ràpidament, i el Firefox per les pàgines que el Konqueror no tracta bé.

De tota manera, mai no he estat del tot còmode amb aquesta solució: El Firefox és un molt bon programa, molt personalitzable i configurable, però és lent en carregar (sobretot la primera vegada), no s’integra massa bé en l’escriptori KDE, i no té un motor javascript massa bo, tant per la seva lentitud com pel compliment dels estàndards (tot i que darrerament aquest aspecte ha millorat força, encara es queda en un 93% del test Acid3).

Per això l’aparició (tot i que encara en fase de desenvolupament) del Chromium per GNU/Linux ha estat com una alenada d’aire fresc. Els que useu qualsevol dels sabors d’ubuntu el podeu provar gràcies als paquets que s’actualitzen diàriament a través d’un repositori PPA. Els que useu la Karmic, només cal que afegiu el repositori “ppa:chromium-daily/ppa”, actualitzeu la llista de paquets i instal·leu el paquet chromium-browser-xxx.

Si ho feu, veureu que és espectacularment ràpid (gairebé ratllant l’absurd, diria :-) ), i que passa el test Acid3 amb un 100%. A més, tot i ser una versió alpha, encara és l’hora que m’ha de petar, i ja porto algunes setmanes amb ell (això ho estic escrivint des del Chromium).

Això si, de moment no té tantes capacitats de personalització com el Firefox però, honestament, penso que la immensa majoria de personalitzacions són absolutament prescindibles (almenys per a mi). I probablement és només una qüestió de temps que veiem aparèixer amplis conjunts de connectors, extensions i pells per al Chromium.

Benvingut, doncs, Chromium, i gràcies a Google i a la resta de desenvolupadors que l’estan fent possible.

Nota Final: Hi ha hagut certa controvèrsia pel fet que el Chromium, en tenir codi que deriva del Google Chrome, incorpora tota una sèrie de característiques per permetre a google fer un seguiment de l’activitat de navegació de l’usuari. Però com que estem parlant de programes de codi obert, és perfectament possible eliminar tot aquest codi del chromium i produir un navegador “net”. Això és precisament el que pretén el projecte “SRWare Iron“.

La privatització del coneixement comença aquest setembre

En el meu post anterior exposava les qüestions que em preocupen al voltant del projecte d’introduir un ordinador portàtil a les aules de forma massiva. Avui, després d’haver llegit algunes notícies relacionades (com ara aquesta, gràcies Josep) i d’haver escoltat el conseller Maragall aquest matí a Catalunya Ràdio, voldria compartir unes altres reflexions, aquesta vegada sobre els continguts educatius, que fan el tema encara més preocupant.

Per començar definirem els continguts educatiu com tot aquell material didàctic que s’incorporarà a l’esmentat ordinador portàtil. És evident que la forma més simple de contingut educatiu és agafar un llibre de text i crear-ne una versió electrònica (en format PDF, per exemple) que pugui ser consultada, però el suport informàtic permet altres modalitats, com els materials en xarxa o fins i tot aplicacions educatives interactives.

Quan parlava d’això, jo em preguntava com s’ho farien les editorials per tal de compensar la reutilització d’aquests materials. Evidentment, com que els materials didàctics no es fan malbé en teoria es poden reutilitzar indefinidament en cursos posteriors. El resultat d’això és que les vendes de material baixen en picat i el negoci se’n va en orris. Per això m’estranyava del silenci que estan mantenint les editorials en tot aquest tema.

La clau per entendre el misteri la donava l’article de EL PAIS al qual enllaçava anteriorment, i l’hauria d’haver suposat si hagués pensat eln els continguts interactius. En resum: ara no pagarem per una entitat física, sinó que pagarem per una llicència d’ús.

Sembla un canvi subtil, que passarà desaparcebut (al principi) per moltes famílies, però té una gran trascendència. Pensem-hi:

  • Els materials didàctics que comprem ja no seran nostres, sinó que molt probablement pagarem només per un lloguer que haurem d’anar renovant anualment.
  • La llicència farà que mai més no podrem reaprofitar un llibre electrònic pels germans petits, ni deixar-lo als amics (serà il·legal). S’acaba la reutilització de llibres que va començar a impulsar la Generalitat fa uns anys.

En resum, se’ns està forçant a traslladar el nefast model del programari privatiu a l’àmbit dels continguts educatius.

Però com que aquest país és el paradís de la còpia il·legal de material protegit amb copyright, molts ja es deuen estar fregant les mans amb la idea de que els materials no els costaran un duro perquè se’ls baixaran de l’eMule. Ai, fillets, que errats que aneu! L’administració ja ho té tot previst: atès que no ens podem refiar que les famílies paguin cada curs el cost de les llicències preceptives, doncs la solució és que la compra la faci directament la Generalitat (a través de les escoles), i distribueixi el material al principi de cada curs.

Això evita la violació del copyright dels materials, i a mi d’entrada no em sembla malament. La llei del copyright és precisament la que permet l’existència de programari lliure sota la llicència GPL (i d’altres). Per tant, no estic d’acord amb la violació del dret que té cada autor a fer el que vulgui amb la seva obra (tot i que una exposició del tema amb tots els seus matisos requeriria molt d’espai i de temps).

A més, fa que la Generalitat es faci càrrec de la despesa de material educatiu, que ja és gratuït en algun ajuntament de Catalunya i en algunes autonomies de l’Estat. Ja era hora!

Ara bé, abans estàvem pagant els llibres amb els nostres diners (diner privat), i ara els nous continguts educatius els pagarà la Generalitat amb diner públic. Per tant, com a ciutadans tenim tot el dret a exigir que aquesta despesa es faci de la forma més eficaç i beneficiosa possible per al sofert contribuent.

Per exemple: els “llibres digitals” no tenen cap cost d’impressió, distribució i comercialització. Només té un cost la creació del contingut. Aleshores, una vegada aquests continguts han estat creats, quin sentit té anar pagant una llicència any rere any? La Generalitat podria perfectament comprar els continguts digitals als autors (o bé pagar pel seu desenvolupament específic), i una vegada fos la propietària dels drets d’autor (que haurem pagat entre tots), publicar-los amb una llicència que permetés un ús lliure dels mateixos. O es podria fomentar la generació de continguts lliures en xarxa (tipus viquipèdia) finançant la creació d’àrees específiques que podrien desenvolupar els docents del país amb més empenta i interès. Només apunto dues idees. Segur que n’hi ha moltes altres.

En fi, que no ens deixem enganyar ni imposar alegrement un model de coneixement privatiu, de lloguer, i forcem l’administració a actuar pel bé comú d’una punyetera vegada. Si ens hi posem, que sigui amb totes les conseqüències.

Pàgina següent »