Domicili Provisional

Enguany fa 25 anys que ens va deixar en Francesc Boix i Masramon. La vida se li escolà sota les rodes d’un tren a Malgrat de Mar, el 1984. Potser aquest nom no diu res a molta gent, però potser us serà més familiar si l’anomeno Xesco Boix, que és el nom que ha quedat gravat per sempre a la memòria de tantes i tantes persones d’aquest país.

És absolutament impossible resumir amb poques paraules l’enorme talla humana del Xesco, la seva generositat, el seu compromís ètic i social, la preocupació per la formació adequada dels infants i el treball rigorós per la cançó, la cultura popular i la llengua catalana, des d’una visió àmplia i universalista. Altres ja ho han fet per mi, i en aquest aspecte us recomano la lectura del llibre “Xesco Boix: Història de la nostra història“.

Personalment vaig tenir la immensa sort de tenir el Xesco com a professor de música (!) durant un any sencer a l’escola Gitanjali, de Badalona, on jo anava de petit. Si no vaig errat va ser a tercer, és a dir quan jo tenia uns 8 anys. Aleshores potser no ens adonàvem de l’enorme privilegi que suposava tenir-lo de mestre, i fins i tot trobàvem natural la seva manera de fer i els seus mètodes absolutament innovadors i trencadors per l’època, tenint en compte que corria l’any 1973 però la nostra escola apostava per la coeducació, l’ensenyament en català i s’inspirava en pedagogs com Rabindranath Tagore, Montessori, Pestalozzi….

En el marc dels diversos homenatges que se li han fet enguany per tot el país, a Badalona s’estan fent també una sèrie d’actes en record seu. En un d’ells en Noè Rivas, que va ser company del Xesco al grup “Els cinc dits d’una mà”, ens explicava que si el Xesco va tenir l’impacte que va tenir, és perquè feia la seva tasca amb una gran professionalitat, pouant amb la seva llibreta, infatigable, el folklore popular arreu dels països catalans i del món sencer, amb un amor infinit per la riquesa de la llengua.

I ens va transmetre una frase impagable del Xesco, que avui dia té més sentit que mai i que demostra la clarividència d’aquell home:

“Per treballar amb nens, hem de ser els millors.”
Xesco Boix

Els qui em coneixeu ja sabeu que, per raons ara molt llargues de relatar, sóc un usuari irreductible de KDE. Però hi ha una element important del KDE que sempre m’ha desagradat: parlo del Konqueror, el navegador per omissió.

Això és així perquè és una aplicació que, tot i tenir múltiples utilitats (gestor de fitxers, etc.) mai no ha acabat d’anar del tot fina en la seva utilitat principal, que és la de presentar planes web. La majoria es veuen bé, i fins i tot és un navegador que passa el test ACID3 amb puntuació elevada, però de tant en tant et trobes amb un web que, ja sigui pel javascript, codi HTML/CSS erroni, o el que sigui, es veu malament o simplement no es veu.

Així les coses, sempre he acabat usant dos navegadors: el Konqueror per la majoria de pàgines, perquè en compartir llibreries amb la resta de l’escriptori carrega molt ràpidament, i el Firefox per les pàgines que el Konqueror no tracta bé.

De tota manera, mai no he estat del tot còmode amb aquesta solució: El Firefox és un molt bon programa, molt personalitzable i configurable, però és lent en carregar (sobretot la primera vegada), no s’integra massa bé en l’escriptori KDE, i no té un motor javascript massa bo, tant per la seva lentitud com pel compliment dels estàndards (tot i que darrerament aquest aspecte ha millorat força, encara es queda en un 93% del test Acid3).

Per això l’aparició (tot i que encara en fase de desenvolupament) del Chromium per GNU/Linux ha estat com una alenada d’aire fresc. Els que useu qualsevol dels sabors d’ubuntu el podeu provar gràcies als paquets que s’actualitzen diàriament a través d’un repositori PPA. Els que useu la Karmic, només cal que afegiu el repositori “ppa:chromium-daily/ppa”, actualitzeu la llista de paquets i instal·leu el paquet chromium-browser-xxx.

Si ho feu, veureu que és espectacularment ràpid (gairebé ratllant l’absurd, diria ), i que passa el test Acid3 amb un 100%. A més, tot i ser una versió alpha, encara és l’hora que m’ha de petar, i ja porto algunes setmanes amb ell (això ho estic escrivint des del Chromium).

Això si, de moment no té tantes capacitats de personalització com el Firefox però, honestament, penso que la immensa majoria de personalitzacions són absolutament prescindibles (almenys per a mi). I probablement és només una qüestió de temps que veiem aparèixer amplis conjunts de connectors, extensions i pells per al Chromium.

Benvingut, doncs, Chromium, i gràcies a Google i a la resta de desenvolupadors que l’estan fent possible.

Nota Final: Hi ha hagut certa controvèrsia pel fet que el Chromium, en tenir codi que deriva del Google Chrome, incorpora tota una sèrie de característiques per permetre a google fer un seguiment de l’activitat de navegació de l’usuari. Però com que estem parlant de programes de codi obert, és perfectament possible eliminar tot aquest codi del chromium i produir un navegador “net”. Això és precisament el que pretén el projecte “SRWare Iron“.

En el meu post anterior exposava les qüestions que em preocupen al voltant del projecte d’introduir un ordinador portàtil a les aules de forma massiva. Avui, després d’haver llegit algunes notícies relacionades (com ara aquesta, gràcies Josep) i d’haver escoltat el conseller Maragall aquest matí a Catalunya Ràdio, voldria compartir unes altres reflexions, aquesta vegada sobre els continguts educatius, que fan el tema encara més preocupant.

Per començar definirem els continguts educatiu com tot aquell material didàctic que s’incorporarà a l’esmentat ordinador portàtil. És evident que la forma més simple de contingut educatiu és agafar un llibre de text i crear-ne una versió electrònica (en format PDF, per exemple) que pugui ser consultada, però el suport informàtic permet altres modalitats, com els materials en xarxa o fins i tot aplicacions educatives interactives.

Quan parlava d’això, jo em preguntava com s’ho farien les editorials per tal de compensar la reutilització d’aquests materials. Evidentment, com que els materials didàctics no es fan malbé en teoria es poden reutilitzar indefinidament en cursos posteriors. El resultat d’això és que les vendes de material baixen en picat i el negoci se’n va en orris. Per això m’estranyava del silenci que estan mantenint les editorials en tot aquest tema.

La clau per entendre el misteri la donava l’article de EL PAIS al qual enllaçava anteriorment, i l’hauria d’haver suposat si hagués pensat eln els continguts interactius. En resum: ara no pagarem per una entitat física, sinó que pagarem per una llicència d’ús.

Sembla un canvi subtil, que passarà desaparcebut (al principi) per moltes famílies, però té una gran trascendència. Pensem-hi:

• Els materials didàctics que comprem ja no seran nostres, sinó que molt probablement pagarem només per un lloguer que haurem d’anar renovant anualment.
• La llicència farà que mai més no podrem reaprofitar un llibre electrònic pels germans petits, ni deixar-lo als amics (serà il·legal). S’acaba la reutilització de llibres que va començar a impulsar la Generalitat fa uns anys.

En resum, se’ns està forçant a traslladar el nefast model del programari privatiu a l’àmbit dels continguts educatius.

Però com que aquest país és el paradís de la còpia il·legal de material protegit amb copyright, molts ja es deuen estar fregant les mans amb la idea de que els materials no els costaran un duro perquè se’ls baixaran de l’eMule. Ai, fillets, que errats que aneu! L’administració ja ho té tot previst: atès que no ens podem refiar que les famílies paguin cada curs el cost de les llicències preceptives, doncs la solució és que la compra la faci directament la Generalitat (a través de les escoles), i distribueixi el material al principi de cada curs.

Això evita la violació del copyright dels materials, i a mi d’entrada no em sembla malament. La llei del copyright és precisament la que permet l’existència de programari lliure sota la llicència GPL (i d’altres). Per tant, no estic d’acord amb la violació del dret que té cada autor a fer el que vulgui amb la seva obra (tot i que una exposició del tema amb tots els seus matisos requeriria molt d’espai i de temps).

A més, fa que la Generalitat es faci càrrec de la despesa de material educatiu, que ja és gratuït en algun ajuntament de Catalunya i en algunes autonomies de l’Estat. Ja era hora!

Ara bé, abans estàvem pagant els llibres amb els nostres diners (diner privat), i ara els nous continguts educatius els pagarà la Generalitat amb diner públic. Per tant, com a ciutadans tenim tot el dret a exigir que aquesta despesa es faci de la forma més eficaç i beneficiosa possible per al sofert contribuent.

Per exemple: els “llibres digitals” no tenen cap cost d’impressió, distribució i comercialització. Només té un cost la creació del contingut. Aleshores, una vegada aquests continguts han estat creats, quin sentit té anar pagant una llicència any rere any? La Generalitat podria perfectament comprar els continguts digitals als autors (o bé pagar pel seu desenvolupament específic), i una vegada fos la propietària dels drets d’autor (que haurem pagat entre tots), publicar-los amb una llicència que permetés un ús lliure dels mateixos. O es podria fomentar la generació de continguts lliures en xarxa (tipus viquipèdia) finançant la creació d’àrees específiques que podrien desenvolupar els docents del país amb més empenta i interès. Només apunto dues idees. Segur que n’hi ha moltes altres.

En fi, que no ens deixem enganyar ni imposar alegrement un model de coneixement privatiu, de lloguer, i forcem l’administració a actuar pel bé comú d’una punyetera vegada. Si ens hi posem, que sigui amb totes les conseqüències.

Al cap de poc d’haver tornat de les meves vacances d’estiu assisteixo astorat al debat sobre la introducció d’un ordinador portàtil de forma massiva (tot i que gradual) a les aules de primària i secundària. I dic astorat perquè la quantitat de declaracions, contra-declaracions, contradiccions i bajanades per minut que es poden arribar a dir o a escriure és esborronadora. El Zapatero es treu l’enèsim conillet de la màniga i ja em teniu la resta de polítics a dir-hi la seva ràpidament, per no perdre el compàs. I alguns es creuen prou valents per dir qualsevol disbarat perquè confien en que l’analfabetisme tecnològic de la majoria de la societat els ho taparà.

Jo en particular ho tinc molt clar, per diversos motius, els quals intento sintetitzar a continuació:

Qüestions educatives

Ningú, o molt pocs, es qüestionen la utilitat educativa que pot tenir una eina d’aquesta mena. Més encara, he sentit alguns polítics llançar-se irreflexivament a la piscina parlant com si això fos l’avenç educatiu del mil·leni.

Ben segur que la informàtica és una eina que cal conèixer bé en els temps actuals. Aquí, però, no es tracta d’aprendre (només) a fer anar els ordinadors sinó més aviat d’aprendre altres coses amb ajut dels ordinadors. L’experiència m’indica que pocs mestres estan preparats encara per usar correctament i treure suc a una eina així. I jo no he sentit a dir (almenys a nivell de Catalunya) que la introducció de l’ordinador vagi acompanyada d’un pla ambiciós de formació de mestres. Tampoc no he sentit els sindicats de mestres dir-hi la seva. Potser és que, fastiguejat, apago la ràdio, o potser el comitè d’empresa encara és de vacances.

En el nostre maltractat sistema educatiu, que en alguns aspectes és a la cua d’Europa, correm un risc molt elevat que aquest ordinador es converteixi en l’enèsim experiment educatiu d’uns polítics que naveguen sense cap mena de rumb a seguir. En educació ens calen solucions efectives, i no nous experiments. Perquè no anar a cercar idees als països on l’educació està funcionant bé? Un exemple: a Finlàndia, paradís modern de l’èxit educatiu, no tenen pas un ordinador per alumne. No importa la quantitat, senyors polítics, sinó la qualitat. I el sentit comú.

Per usar amb efectivitat una eina així cal tenir connexió a la xarxa via WiFi, cosa de la qual poques aules disposen encara. Com a ironia afegida comentaré que personalment conec casos d’escoles que han lluitat per tal d’eliminar antenes de telefonia mòbil d’edificis propers, amb l’argument que podrien provocar malalties greus als infants. Acceptaran ara sense reserves la introducció a l’aula de 25 antenes WiFi (mes la del punt d’accés) radiant prop dels caps dels alumnes?

D’altra banda una “joguina” com aquesta pot esdevenir fàcilment una eina més de distracció que d’estudi. Imaginem-nos només les possibilitats que els alumnes tenen per dissipar-se jugant, navegant per internet, o xatejant amb els companys. Fins i tot a l’aula, perquè per un mestre pot ser difícil controlar què fan 25 alumnes, sobretot si la disposició de l’aula no hi ajuda. I els alumnes aprenen ràpidament trucs per amagar allò que estan fent i fer veure que treballen (probablement seran els mateixos trucs que el seu pare aplica a l’oficina quan s’acosta el cap).

Com a “solució” al problema anterior aquest cap de setmana he sentit a Catalunya Ràdio que un polític afirmava que farien signar un document als pares atorgant permís al Departament d’Ensenyament per “entrar” remotament als ordinadors i monitorar allò que els alumnes estaven fent “per tal d’evitar mals usos”. Us prometo que vaig haver de pessigar-me per assegurar-me que no estava somiant. Però no. La frase deu estar als podcasts de la ràdio. Quina barbaritat! A banda dels enormes recursos informàtics que caldrien per monitorar constantment l’activitat de tants ordinadors alhora, hi ha maneres de saltar-se o dificultar aquest seguiment (com ho farien quan l’estudiant treballés des de casa?), i en qualsevol cas la mesura representa una intromissió inacceptable en la privacitat de les persones.

El programari

Quan escric això no se sap encara quina mena de programari, tant a nivell de sistema operatiu com de programari auxiliar, contindrà aquest ordinador. He sentit des de que seria un “llibre electrònic” fins a que cada família podria escollir el model que vulgui. Malauradament, molt em temo que ens tornarem a trobar amb un ordinador farcit de programari privatiu, de Microsoft i d’altres multinacionals. Si això es confirma serà evidentment molt negatiu, pels següents motius:

• Contradiu la política del Departament d’Educació, que ha apostat pel programari lliure a través de la LinKat, i que ha destinat a aquesta distribució una quantitat notable de diner públic. Ningú no ha explicat què passarà amb això.
• El programari privatiu fomenta l’aïllament i la insolidaritat dels seus usuaris, perquè prohibeix compartir-lo. Això va totalment en contra dels ideals que l’escola i la societat pretén ensenyar als infants, i per tant és un model a evitar.
• Quan l’estat i/o la Generalitat es dediquen a finançar ordinadors amb programari privatiu estan destinant el diner de tots a mantenir unes multinacionals estrangeres i, per tant, estan enviant riquesa fora del país. Sense ser economista, diria que això no és mai un bona idea, i és totalment inacceptable en els temps de crisi que estem vivint. Si, pel contrari, els ordinadors estiguessin equipats amb programari lliure, el cost del programari seria nul i totes les possibles adaptacions que calgués fer les podrien fer empreses locals, sense dependre de ningú extern. No és la primera vegada que els soferts ciutadans assistim amb estupor a “regals” innecessaris d’aquesta mena a les multinacionals del programari, i jo em pregunto perquè els responsables d’aquestes malversacions de cabals públics no han estat jutjats encara.
• A banda de les consideracions morals anteriors, també cal fer notar que si fem que els nostres infants “s’enganxin” a l’ús del programari privatiu els costarà molt en el futur fer el canvi a altres programes i sistemes operatius més beneficiosos per a ells. I això no fa sinó ajudar a perpetuar el monopoli que les multinacionals del programari ens imposen -i que ha estat condemnat per diferents tribunals en diverses ocasions-, cosa que MAI no jugarà a favor de l’usuari (preus alts, qualitat baixa, inseguretat…).
• És molt poc probable que el programari privatiu estigui traduït totalment o parcial al català o a altres llengües minoritàries de l’Estat. Això no és un problema en el cas del programari lliure.

Qüestions pràctiques

Què passarà quan s’espatlli l’ordinador? La reparació pot trigar força temps, i mentrestant l’alumne no disposarà dels llibres digitals… D’altra banda avui he sentit que aquestes reparacions aniran a càrrec de les famílies, cosa que representa un cost addicional que amb els llibres no existia. Les famílies amb menys recursos no podran assumir-lo i seran les primeres a “despenjar-se” del projecte.

Creieu-me: un ordinador amb programari de Microsoft i a les mans d’estudiants de primària i secundària és un candidat patirà SEGUR alguna infecció per virus informàtics, troians o altres programes maliciosos en un termini no massa llarg. Deixant de banda el cost de la reparació, del qual acabo de parlar, les conseqüències d’això poden ser variades, des de la pèrdua de dades (treballs) fins a la revelació d’informació personal a tercers, els quals la poden aprofitar per a finalitats que els pares no consentirien.

Si la mesura s’implanta i es generalitza, resulta que tot estudiant de primària i secundària carretejarà un ordinador portàtil de casa a l’escola i viceversa, cosa que el converteix automàticament en un objectiu llaminer, fàcil i segur pels lladres, que es podran apropiar de l’ordinador amb graus variables d’intimidació.

Les editorials

En aquest punt estic literalment al·lucinant amb l’absolut silenci que les editorials estan mantenint en tot aquest procés. D’una banda se’ns diu que l’eina no substituirà els llibres de text convencionals, sinó que se’n farà un ús paral·lel, però d’altra banda també se’ns diu que les editorials hauran de digitalitzar els seus continguts (cosa que ja tenen feta, avui dia és impensable editar qualsevol llibre de text sense la informàtica). Imaginem-nos que una família compra aquest curs un llibre digital per al seu fill. El llibre és un fitxer informàtic. No es pot guixar ni trencar, no es fa malbé, no cal folrar-lo ni li pot caure el got de llet amb Cola-Cao del berenar pel damunt. Per tant, al final de curs està intacte i el podem aprofitar pels fills més petits, o revendre’l, cedir-lo, o donar-lo. La conseqüència lògica de tot això és que la venda de llibres cau en picat. I si tenim en compte la tradició del país d’usar de forma il·legal material protegit amb copyright, aleshores podem afirmar que l’editorial d’aquell llibre només vendrà un sol exemplar, i als cinc minuts la comunitat educativa ja se’l podrà baixar de l’eMule.

Certament exagero, però molt poc. Qualsevol artifici tecnològic que les editorials s’empesquin per evitar la còpia il·legal dels seus llibres, i forçar que els recomprem any rere any, està destinada al fracàs. Haurien d’haver après la lliçó fa molt de temps, veient com la gent se les empesca per saltar-se tota mena de proteccions: des dels jocs de les consoles fins al Blu-Ray, passant pels DVD, etc.

Per tant, aquesta mesura tal i com es planteja canviarà completament les regles del joc de l’edició de llibre de text en aquest país. Moltes editorials s’enfronten literalment a la seva desaparició (i de retruc moltes llibreries, que sobreviuen gràcies a la venda de llibre de text). Com és que ningú no en parla? Això fa pudor de socarrim.

En fi, podria seguir encara molt més, perquè em queden coses al pap, però l’apunt s’està fent llarg i ara tinc altra feina. Veurem com acaba tot això, però jo tinc clar que em negaré a que els meus fills usin aquesta eina en les condicions que, sembla, es plantegen.

Recentment m’he firat el mòdem Alcatel X060 que ofereix la companyia Simyo. Tant la pàgina oficial del mòdem com moltes altres pàgines web  relacionades afirmaven (ara veig que repetint la informació de l’original sense comprovar-ho) que estava suportat en GNU/Linux, per la qual cosa el vaig adquirir sense pensar-m’ho massa. Al capdavall, és un dispositiu prou nou, no conec ningú més que el tingui, i per la xarxa tampoc no hi ha massa informació sobre experiències d’aquest mòdem en GNU/Linux.

Total que, com potser era de preveure, en arribar-me el dispositiu a casa i provar-lo, no funcionava. Això pot ser frustrant al principi, però si ens ho prenem com un repte, amb una mica de tenacitat i cerques per internet podem acabar per doblegar la seva resistència i de passada aprendre algunes cosetes pel camí.

Seguidament documento el procés seguit per si pot servir a algú altre. Per no avorrir-vos, us estalviaré els detalls irrellevants i aniré directament al gra. D’entrada cal dir que el sistema sobre el que estava fent les proves té les següents característiques:

• Kubuntu 9.04 (Jaunty), que duu un kernel 2.6.28 (2.6.28-13 en la subnumeració d’ubuntu)
• Escriptori: KDE. Això implica que per gestionar la xarxa des de la IGU tenim per omissió el plasmoide que ve dins del paquet plasma-widget-network-manager.

Tot i això, el procés següent molt probablement pot servir per qualsevol Debian/Ubuntu recent.

Resumint, els problemes al quals ens haurem d’enfrontar són:

1. Quan connectem el mòdem al port USB, el dispositiu es presenta al sistema amb un codi 0x1BBB:0xF000, i apareix com un “pendrive” que conté els drivers del mòdem per Windows. D’aquesta manera s’estalvien posar-los en un CD-ROM (i pagar el cànon a l’SGAE?). També té un fitxer auto-executable que instal·la els drivers al Windows la primera vegada que el connectem. El més enigmàtic és que el dispositiu NO es presenta com un mòdem, i així no anem bé.Sembla ser que això ho fan així per tal que als soferts i delicats usuaris de windows no els agafi un cobriment de cor en veure un missatge de “dispositivo desconosido” (l’errada és intencionada) la primera vegada que connectin el dispositiu. Total que, un cop instal·lat el driver, aquest el primer que fa és enviar una ordre especial al mòdem a través del bus USB que fa que commuti del mode “pendrive” al mode “mòdem”. Immediatament després d’això, el dispositiu passa a presentar-se al sistema amb un codi 0x1BBB:0x0000.

   Si volem que el nostre benvolgut GNU/Linux reconegui el mòdem, el primer que haurem de fer és enviar també l’ordre de commutació de mode tan bon punt s’endolli el dispositiu al bus USB. Afortunadament sembla que no és el primer dispositiu que es comporta així, i algú ja s’ha dedicat a escodrinyar el traspàs de missatges USB entre aquests dispositius i els seus drivers windows, i ha programat una utilitat en C que fa precisament el mateix, però en GNU/Linux. Aquesta utilitat s’anomena usb_modeswitch, i caldrà que us la instal·leu. de moment no està empaquetada (probablement no trigarà gaire). He vist que a la Ubuntu Karmic es prepara un paquet anomenat “udev-extras” que contindrà un programa “modem-modeswitch” que farà més o menys això, però investigant el codi veig que de moment no reconeix el codi de l’Alcatel aquest, o sigui que de moment ho farem amb el usb_modeswitch.

   Tot el procés està descrit en aquest enllaç, però en faré un resum per qui no es trobi còmode amb l’anglès:

   1. Baixeu el paquet  usb_modeswitch-1.0.2.tar.bz2,  descomprimiu-lo i compileu-lo (cal tenir instal·lat el paquet “libusb-dev”)

      $ bunzip usb_modeswitch-1.0.2.tar.bz2
$ cd usb_modeswitch-1.0.2
$ make


   2. Aquest programet porta un fitxer de configuració anomenat “usb_modeswitch.conf”. Cal que editem aquest fitxer i descomentem les línies següents (que corresponen a un Alcatel X200, però que serveixen igual per al nostre:
      DefaultVendor= 0x1bbb
DefaultProduct= 0xf000
TargetVendor= 0x1bbb
TargetProduct= 0x0000
MessageContent="55534243123456788000000080000606f50402527000000000000000000000"
   3. Fet això, copiarem el fitxer usb_modeswitch.conf al directori /etc: $ sudo cp usb_modeswitch /etc
   4. Ara ho provarem: Endollem el nostre mòdem i teclejant “lsusb” comprovem els codis del fabricant i producte amb els que apareix el dispositiu:
      
Bus 002 Device 005: ID 1bbb:f000 T & A Mobile Phones
   5. Si executem el usb_modeswitch a mà, el dispositiu hauria de commutar de mode “pendrive” a “mòdem”:
      
$ sudo ./usb_modeswitch

* usb_modeswitch: tool for controlling "flip flop" mode USB devices
* Version 1.0.2 (C) Josua Dietze 2009
* Works with libusb 0.1.12 and probably other versions
Looking for default devices ...
Found default devices (1)
Accessing device 005 on bus 002 ...
Using endpoints 0x01 (out) and 0x81 (in)
Inquiring device details; driver will be detached ...
Looking for active driver ...
OK, driver found ("usb-storage")
OK, driver "usb-storage" detached
Received inquiry data (detailed identification)
-------------------------
Vendor String: USBModem
Product String: MMC Storage
Revision String: 2.31
-------------------------
Device description data (identification)
-------------------------
Manufacturer: USBModem
Product: HSPA Data Card
Serial No.: 1234567890ABCDEF
-------------------------
Setting up communication with interface 0 ...
Trying to send the message to endpoint 0x01 ...
OK, message successfully sent
-> Run lsusb to note any changes. Bye.


      $ lsusb
Bus 002 Device 006: ID 1bbb:0000 T & A Mobile Phones

      I ja podem veure com el nostre dispositiu ha commutat a mode mòdem.

   6. Si tot ha anat bé, caldria fer aquests canvis permanents. Per fer-ho copiarem l’executable generat en algun directori que estigui al “path” (per exemple /sbin, o /usr/sbin, o /usr/local/sbin, etc.) i aleshores configurarem el sistema UDEV per tal que cridi aquest executable cada vegada que es connecti el dispositiu. Per fer això darrer només cal crear al lloc adient un fitxeret amb les regles adients. Per exemple, podeu crear amb un editor un fitxer anomenat /etc/udev/rules.d/50-alcatel.rules, i posar-hi dins el següent codi:
      
SUBSYSTEM=="usb", SYSFS{idProduct}=="f000", SYSFS{idVendor}=="1bbb", RUN+="/usr/local/sbin/usb_modeswitch"
   7. Finalment caldria comprovar que tot l’automatisme funciona, reiniciant el subsistema UDEV (o tota la màquina) i fent una ullada a la sortida de l’ordre “lsusb” abans i després d’endollar el dispositiu

Bé, de moment ho deixo aquí. Manca explicar com fer que el nucli Linux reconegui el nou dispositiu detectat, però això serà en un altre moment. Si mentrestant hi ha algú que tingui molta pressa, pot enviar-me un correu o deixar-me un comentari.

Les vuitenes jornades de programari lliure (VIII-JPL) són a tocar, i els esdeveniments relacionats amb elles s’incrementaran en les properes setmanes. De moment volem fer-nos ressò de les següents novetats que s’han produït darrerament:

1. Ja s’han obert les inscripcions a les jornades. Com molts sabeu, l’assistència a les Jornades de Programari Lliure és gratuïta però la inscripció obligatòria per tal de poder fer una previsió d’espais i, en el cas d’aquelles activitats amb aforament limitat, com ara els tallers, poder fer una reserva de plaça. Per tal d’inscriure-us només cal que us connecteu al portal de les JPL i empreu el botó d’inscripció.
2. El proper dilluns 22 de juny al matí s’obrirà la inscripció a les sessions pràctiques amb aforament limitat (tallers). Per tal de poder inscriure-s’hi cal haver-se inscrit prèviament a les jornades. Una vegada fet aquest tràmit, accediu a la pestanya «inscripcions» del portal i allí escolliu el taller al que us voleu inscriure.
3. També us informem que s’ha publicat el programa detallat de les activitats. Com en edicions anteriors les JPL es presenten curulles d’esdeveniments que esperem que siguin del vostre interès. Consulteu-lo per planificar-vos la vostra assistència a les diferents activitats.

Que ho disfruteu!

Aquests darrers dies, i gràcies a l’esforç de l’equip de traductors que hi treballa, les traduccions al català de l’escriptori lliure KDE han entrat dins de la categoria dels “10 millors”, que engloba les 10 traduccions més completes.

Concretament, la traducció catalana ha arribat avui a la quarta posició, amb el 99,99% traduït (falten només 2 cadenes, que corresponen a frases que no es veuen mai en pantalla), molts milers de cadenes per davant de llengües amb força més parlants com el francès o el castellà.

Per comprovar-ho, aquí teniu l’enllaç, però com que el rànquing varia dia a dia, millor que posi una imatge, per a la posteritat (cliqueu-hi damunt per fer-la gran):

Ben segur que aquesta és una fita simbòlica, si es vol, però també és la prova fefaent que, amb voluntat i esforç, una comunitat modesta en nombre pot arribar allí on es proposi. D’això també en tenim exemples recents en el pla esportiu

Un amic m’ha avisat que en el darrer apunt al bloc personal del Jordi Mas m’havia tocat el rebre -directament o indirecta-. També a Caliu, i a la vista d’això voldria dir-hi algunes paraules. Ja aviso d’entrada que 1) serà un rotllo una mica llarg i 2) qui busqui sang no la trobarà pas, ans al contrari.

Per començar, Jordi, i encara que d’entrada no sé si donaràs crèdit a les meves paraules, estic força d’acord amb el que hi dius. Massa vegades ens passem l’estona cercant els defectes o els errors dels altres enlloc de cercar-hi les coses positives. Si em permets, l’única nota negativa que diré sobre el teu post és que cau precisament en allò que denuncia. M’explico: En parlar del “rum-rum”, la URL a què enllaces és:

http://ubuntuforums.org/showthread.php?t=667178&page=2&highlight=softcatal%E0

El “highlight=softcatalà” deixa entreveure que has realitzat una cerca als
fòrums d’ubuntu del mot “softcatalà”, i de totes les respostes que has
obtingut, t’has quedat amb les negatives, quan n’hi ha d’altres (de meves o
d’altres persones) de neutres o fins i tot positives. També n’hi ha d’altres de positives repartides per internet, com ara aquesta, o aquesta altra. Clar que si seguim buscant en trobarem de tots colors… i la tria que en fem condiciona l’opinió que ens formem sobre una persona, entitat o cosa i, de retruc, l’opinió que es fan de nosaltres les persones que esmentem. I això no ajuda precisament a apaivagar el “rum-rum”…

Però sí que és cert que en general trobem més comentaris negatius que positius. Jo mateix he fet comentaris molt negatius sobre -per exemple, ja que la citaves- la LinKat 1.0, i alguns de més positius. Penso que els comentaris negatius, “per se” no tenen perquè ser dolents, però cal que:

1) Siguin constructius (que proposin maneres de fer diferents).
2) També s’acompanyin de comentaris elogiosos quan toca.

Sobre el punt 2) potser és cert que ens falta posar-lo més en pràctica a tots plegats, i és que és fàcil recordar-te de criticar quan veus quelcom mal fet, però fàcil també de passar per alt les coses ben fetes, perquè hom considera que “naturalment” és el que cal fer. Sovint oblidem que fer les coses bé és l’excepció en aquest món. Procuraré tenir-ho en compte, ja que és el mateix que cal aplicar als fills, si en tenim. Només cal estendre una mica l’àmbit d’aplicació.

Sobre el punt 1) cal dir que en certs entorns “hackers”, on les individualitats i l’amor propi pesen molt, a vegades certs tipus de consells es prenen com un atac personal per allò de “a mi no m’has de dir què haig de fer…”. Potser això es pot atenuar enviant les suggerències per correu privat, i no pas fer-les públiques en primera instància, perquè si ho fas públic l’altre es veu obligat a defensar-se, i normalment la millor manera és un bon atac… i en aquest cas ja la tenim muntada una altra vegada i la bola es va fent més i més grossa. A nivell personal (que és l’únic sobre el qual tinc control) també  procuraré tenir-ho en compte en el futur. Cadascú que actuï segons el dictat de la seva consciència.

Jordi, encara que compartim cognom, ens coneixem poc. Si no recordo malament, en persona no hem parlat mai i tota la interacció entre nosaltres, que no ha estat massa abundosa, ha estat bàsicament per correu electrònic, blocs o similars. El mateix puc dir de la resta de membres de Softcatalà, perquè no crec que mai hagi parlat amb més de 4 o 5.

Per deixar-ho ben clar, la meva opinió sobre Softcatalà és que:

1) Fa una gran tasca i de forma molt seriosa, tal i com s’han de fer les coses.

2) Té força gent, la majoria tècnicament molt bons en el camp lingüístic, i
això li dóna molta capacitat de reacció davant dels esdeveniments. Com a exemple, el document de resposta als canvis que pretén introduir el TERMCAT és molt bo.

3) En el passat ha tingut una tendència a fer passar com a seva (desconec si per activa o per passiva, segurament per la darrera, no cal veure sempre mala intenció arreu) qualsevol tasca de catalanització a les TIC duta a terme per voluntaris de la societat civil. Crec que això ha canviat en els darrers anys.

4) Tot l’anterior fa que els mitjans informatius moltes vegades identifiquin Català a les TIC amb Softcatalà. No és culpa de Softcatalà, però és així.

5) Personalment tendeixo a remarcar que hi ha tasques de catalanització a les TIC que no les duu a terme Softcatalà. Això ho faig per contribuir a donar visibilitat a aquests altres grups (KDE, GNU, Joomla, i tants altres…), però no pas per anar en contra de Softcatalà. Espero que ningú no ho interpreti com una agressió, perquè no hi ha tal intenció.

6) Penso que Softcatalà té la capacitat de liderar les reivindicacions sobre el Català a les noves tecnologies, i que cal que ho faci. Penso que les associacions i entitats catalanes de programari lliure (una petita part dels usuaris del català a les TIC) podem i hem de col·laborar en totes les reivindicacions que ens afectin i que Softcatalà lideri, perquè ben segur que seran raonables. I penso també que cal que Softcatalà exerceixi aquest lideratge de la manera més integradora possible, obrint-se proactivament a les aportacions de tothom tot respectant -i assumint si s’escau- les lògiques diferències i particularitats de cadascú. Si ho fa així, a més d’autoritat lingüística esdevindrà autoritat moral per a tothom, i aleshores estic convençut que es tindrà èxit i que es podrà subvertir la situació que denuncieu tu i el Cuchí. Em sembla que, entre tots, ganes no ens en falten.

Però abans hi ha una última qüestió que cal resoldre. La tracto, personalitzant, en el següent punt, però que es pot aplicar en general.

7) En el passat (o present, si comptem aquest missatge he tingut algunes diferències amb alguna gent de Softcatalà per motius diversos, però tampoc res de greu. Això evidentment dificulta una relació fluïda, però també evidentment és una situació que es pot capgirar, i que no tinc cap interès en mantenir o fomentar. En canvi, no tinc cap problema de relació amb altra gent de Softcatalà. Si vols que et digui la veritat, a mi aquestes situacions de “mal rotllo” entre persones i/o associacions també em cansen, perquè obliguen tothom a estar sempre a la defensiva. Caldria aclarir-les, tot i que és complicat perquè, per posar un exemple concret, realment no hi pot haver res entre Caliu i Softcatalà (perquè les associacions no tenen vida pròpia), sinó més aviat entre algunes persones i unes altres. Aleshores les coses cal resoldre-les a nivell personal, cosa que és difícil atès que si et coneixes poc -o gens- i per tant no has desenvolupat vincles afectius envers l’altra persona, no tens cap estímul per fer l’esforç d’arreglar les coses.

Però es pot intentar -s’ha d’intentar-, pel bé comú, del Català i del Programari Lliure, que en aquest cas és el que ens uneix a tots.

Acabo. I repeteixo, perdó pel rotllo…

Amb la recent publicació de la tradicional Crida a la Participació s’ha engegat la maquinària que ha de conduir a la celebració de la vuitena edició (8 anys ja!!) de les Jornades de Programari Lliure. Enguany la Facultat de Matemàtiques de la Universitat de Barcelona s’ha ofert a fer d’amfitriona, i en conseqüència es duran a terme a l’edifici històric de la UB, a la Gran Via, en dates similars a les d’edicions anteriors: de l’1 al 4 de Juliol.

Les jornades són una trobada de desenvolupadors i usuaris de programari lliure que té com a principal objectiu generar i compartit coneixement sobre el programari lliure, i difondre’l a la societat. S’hi pot col·laborar de diverses maneres:  Patrocinant-les, presentant xerrades en diversos formats, proposant trobades de desenvolupadors o grups d’usuaris en el marc de les jornades, col·laborant a fer-ne difusió, o simplement amb la vostra assistència.

Si teniu pensat participar-hi, en qualsevol de les modalitats possibles, cal que tingueu presents les següents dates:

• Període de lliurament de comunicacions: 14 al 30 d’abril
• Període d’inscripció de xerrades curtes: 14 d’abril al 31 de maig
• Període d’inscripció de xerrades llampec: Per determinar encara, subscriviu-vos a les notícies del web

Caliu ha estat copatrocinador de les Jornades des de la primera edició.

Fa dies que no escrivia al bloc, però des del primer de gener que tenia ganes d’iniciar un article amb aquest títol. Però fa poc que s’ha fet públic que els lectors de la revista Linux Format han escollit l’escriptori KDE com un dels 10 projectes de programari lliure de l’any 2008, i aquest fet m’ha esperonat a agafar el teclat.

La idea és que, sense desmerèixer per a res la tasca que duen a terme altres escriptoris, aquest 2009 pot ser un any on la implantació del KDE conegui un fort increment. Hi ha diversos motius per pensar-ho, però en voldria destacar especialment tres:

1) Un escriptori modern i totalment renovat

El KDE 4.0 va veure la llum fa un any. Fou una versió amb molts errors i mancances, però els desenvolupadors necessitaven alliberar-la per tal que els usuaris més avançats la provessin i comencessin a enviar informes d’errors. Fou seguida al juliol passat per la KDE 4.1, que ja incorporava moltes correccions i millores, i era plenament usable, però que encara patia diverses mancances en aplicacions clau, que encara no havien estat portades a les tecnologies del KDE4 (tot i que les aplicacions per KDE3 seguien existint).

Durant tot aquest any l’activitat desenvolupadora ha estat frenètica: durant el 2008 s’han creat 301 nous comptes de Subversion al servidors de KDE, i les estadístiques de modificacions fetes al codi del KDE (amb gràfics tan curiosos com aquest) mostren un promig de 1 commit cada 5 minuts, tot per tal de tenir una versió 4.2 molt millorada respecte les seves predecessores, i plenament usable per tot tipus d’usuaris.

Ara mateix estic provant el KDE 4.2 i és preciós. Molt bo. Ple de novetats qe faciliten les coes a l’usuari. Millora en cada actualització. Té aplicacions de primera línia (Amarok, Digikam, Dolphin…). Què més us puc dir, excepte que la proveu, si encara no ho heu fet? els usuaris de Kubuntu la tindreu disponible a la versió 9.04 (Jaunty), o en paquets extraoficials si no voleu esperar.

2) El canvi de llicència de les llibreries biblioteques Qt

Com és conegut, el KDE es basa en unes llibreries biblioteques gràfiques anomenades “Qt“, i desenvolupades originàriament per l’empresa Trolltech. Des que Nokia va comprar l’empresa Trolltech s’ha especulat molt sobre el futur de les Qt, que alguns no veien massa clar.

Ben al contrari, fa uns dies s’ha anunciat a bastament que Nokia ha decidit oferir les llibreries biblioteques Qt sota llicència LGPL, a més de les ja existents (GPL i comercial). Això permetrà que diversos desenvolupadors privats o corporatius utilitzin les Qt quan fins ara no ho feien perquè trobaven la GPL “massa lliure” o la llicència comercial “massa cara”. Més adopció de les Qt farà incrementar el coneixement d’aquesta llibreria biblioteca, la millorarà, i això beneficiarà directament el KDE.

(Edito: afegeixo una tercera entrada)

3) El caràcter multiplataforma

Les llibreries biblioteques Qt són multiplataforma: qualsevol aplicació que es desenvolupi amb elles funcionarà sense canvis (o amb canvis mínims, no sóc expert en això) sobre GNU/Linux, Mac, Windows i altres plataformes, concretament algunes de dispositius mòbils. Això és enormement interessant per a qualsevol desenvolupador, per raons òbvies. El problema que hi havia fins a la versió 3 de les Qt és que la llicència no permetia desenvolupar aplicacions lliures sota Windows i altres plataformes. Per això el projecte KDE no es va preocupar mai massa de fer que les seves aplicacions funcionessin correctament en un entorn Windows.

Però Trolltech, amb la versió 4 de les Qt va canviar la llicència i de sobte va ser possible desenvolupar aplicacions lliures basades en Qt també sota windows. Per tant, totes les aplicacions del KDE4 (que es basen ja en les Qt4) poden córrer legalment també sota windows i hi ha un projecte en marxa dedicat a fer els retocs necessaris per tal de fer-ho possible (cal notar que encara que les Qt siguin multiplataforma, les aplicacions que corren sobre elles no tenen perquè ser-ho: s’han de fer les coses ben fetes).

Evidentment, un fet com aquest fa augmentar de forma increïble els usuaris potencials d’aplicacions KDE, i pot contribuir decisivament a la seva expansió aquest any i els posteriors.

No m’estenc més. Ens veiem d’ací a un any per comprovar si s’han fet realitat totes aquestes previsions!