Archive for setembre, 2009

La privatització del coneixement comença aquest setembre

En el meu post anterior exposava les qüestions que em preocupen al voltant del projecte d’introduir un ordinador portàtil a les aules de forma massiva. Avui, després d’haver llegit algunes notícies relacionades (com ara aquesta, gràcies Josep) i d’haver escoltat el conseller Maragall aquest matí a Catalunya Ràdio, voldria compartir unes altres reflexions, aquesta vegada sobre els continguts educatius, que fan el tema encara més preocupant.

Per començar definirem els continguts educatiu com tot aquell material didàctic que s’incorporarà a l’esmentat ordinador portàtil. És evident que la forma més simple de contingut educatiu és agafar un llibre de text i crear-ne una versió electrònica (en format PDF, per exemple) que pugui ser consultada, però el suport informàtic permet altres modalitats, com els materials en xarxa o fins i tot aplicacions educatives interactives.

Quan parlava d’això, jo em preguntava com s’ho farien les editorials per tal de compensar la reutilització d’aquests materials. Evidentment, com que els materials didàctics no es fan malbé en teoria es poden reutilitzar indefinidament en cursos posteriors. El resultat d’això és que les vendes de material baixen en picat i el negoci se’n va en orris. Per això m’estranyava del silenci que estan mantenint les editorials en tot aquest tema.

La clau per entendre el misteri la donava l’article de EL PAIS al qual enllaçava anteriorment, i l’hauria d’haver suposat si hagués pensat eln els continguts interactius. En resum: ara no pagarem per una entitat física, sinó que pagarem per una llicència d’ús.

Sembla un canvi subtil, que passarà desaparcebut (al principi) per moltes famílies, però té una gran trascendència. Pensem-hi:

  • Els materials didàctics que comprem ja no seran nostres, sinó que molt probablement pagarem només per un lloguer que haurem d’anar renovant anualment.
  • La llicència farà que mai més no podrem reaprofitar un llibre electrònic pels germans petits, ni deixar-lo als amics (serà il·legal). S’acaba la reutilització de llibres que va començar a impulsar la Generalitat fa uns anys.

En resum, se’ns està forçant a traslladar el nefast model del programari privatiu a l’àmbit dels continguts educatius.

Però com que aquest país és el paradís de la còpia il·legal de material protegit amb copyright, molts ja es deuen estar fregant les mans amb la idea de que els materials no els costaran un duro perquè se’ls baixaran de l’eMule. Ai, fillets, que errats que aneu! L’administració ja ho té tot previst: atès que no ens podem refiar que les famílies paguin cada curs el cost de les llicències preceptives, doncs la solució és que la compra la faci directament la Generalitat (a través de les escoles), i distribueixi el material al principi de cada curs.

Això evita la violació del copyright dels materials, i a mi d’entrada no em sembla malament. La llei del copyright és precisament la que permet l’existència de programari lliure sota la llicència GPL (i d’altres). Per tant, no estic d’acord amb la violació del dret que té cada autor a fer el que vulgui amb la seva obra (tot i que una exposició del tema amb tots els seus matisos requeriria molt d’espai i de temps).

A més, fa que la Generalitat es faci càrrec de la despesa de material educatiu, que ja és gratuït en algun ajuntament de Catalunya i en algunes autonomies de l’Estat. Ja era hora!

Ara bé, abans estàvem pagant els llibres amb els nostres diners (diner privat), i ara els nous continguts educatius els pagarà la Generalitat amb diner públic. Per tant, com a ciutadans tenim tot el dret a exigir que aquesta despesa es faci de la forma més eficaç i beneficiosa possible per al sofert contribuent.

Per exemple: els “llibres digitals” no tenen cap cost d’impressió, distribució i comercialització. Només té un cost la creació del contingut. Aleshores, una vegada aquests continguts han estat creats, quin sentit té anar pagant una llicència any rere any? La Generalitat podria perfectament comprar els continguts digitals als autors (o bé pagar pel seu desenvolupament específic), i una vegada fos la propietària dels drets d’autor (que haurem pagat entre tots), publicar-los amb una llicència que permetés un ús lliure dels mateixos. O es podria fomentar la generació de continguts lliures en xarxa (tipus viquipèdia) finançant la creació d’àrees específiques que podrien desenvolupar els docents del país amb més empenta i interès. Només apunto dues idees. Segur que n’hi ha moltes altres.

En fi, que no ens deixem enganyar ni imposar alegrement un model de coneixement privatiu, de lloguer, i forcem l’administració a actuar pel bé comú d’una punyetera vegada. Si ens hi posem, que sigui amb totes les conseqüències.

El maleït ordinador fa pudor

Al cap de poc d’haver tornat de les meves vacances d’estiu assisteixo astorat al debat sobre la introducció d’un ordinador portàtil de forma massiva (tot i que gradual) a les aules de primària i secundària. I dic astorat perquè la quantitat de declaracions, contra-declaracions, contradiccions i bajanades per minut que es poden arribar a dir o a escriure és esborronadora. El Zapatero es treu l’enèsim conillet de la màniga i ja em teniu la resta de polítics a dir-hi la seva ràpidament, per no perdre el compàs. I alguns es creuen prou valents per dir qualsevol disbarat perquè confien en que l’analfabetisme tecnològic de la majoria de la societat els ho taparà.

Jo en particular ho tinc molt clar, per diversos motius, els quals intento sintetitzar a continuació:

Qüestions educatives

Ningú, o molt pocs, es qüestionen la utilitat educativa que pot tenir una eina d’aquesta mena. Més encara, he sentit alguns polítics llançar-se irreflexivament a la piscina parlant com si això fos l’avenç educatiu del mil·leni.

Ben segur que la informàtica és una eina que cal conèixer bé en els temps actuals. Aquí, però, no es tracta d’aprendre (només) a fer anar els ordinadors sinó més aviat d’aprendre altres coses amb ajut dels ordinadors. L’experiència m’indica que pocs mestres estan preparats encara per usar correctament i treure suc a una eina així. I jo no he sentit a dir (almenys a nivell de Catalunya) que la introducció de l’ordinador vagi acompanyada d’un pla ambiciós de formació de mestres. Tampoc no he sentit els sindicats de mestres dir-hi la seva. Potser és que, fastiguejat, apago la ràdio, o potser el comitè d’empresa encara és de vacances.

En el nostre maltractat sistema educatiu, que en alguns aspectes és a la cua d’Europa, correm un risc molt elevat que aquest ordinador es converteixi en l’enèsim experiment educatiu d’uns polítics que naveguen sense cap mena de rumb a seguir. En educació ens calen solucions efectives, i no nous experiments. Perquè no anar a cercar idees als països on l’educació està funcionant bé? Un exemple: a Finlàndia, paradís modern de l’èxit educatiu, no tenen pas un ordinador per alumne. No importa la quantitat, senyors polítics, sinó la qualitat. I el sentit comú.

Per usar amb efectivitat una eina així cal tenir connexió a la xarxa via WiFi, cosa de la qual poques aules disposen encara. Com a ironia afegida comentaré que personalment conec casos d’escoles que han lluitat per tal d’eliminar antenes de telefonia mòbil d’edificis propers, amb l’argument que podrien provocar malalties greus als infants. Acceptaran ara sense reserves la introducció a l’aula de 25 antenes WiFi (mes la del punt d’accés) radiant prop dels caps dels alumnes?

D’altra banda una “joguina” com aquesta pot esdevenir fàcilment una eina més de distracció que d’estudi. Imaginem-nos només les possibilitats que els alumnes tenen per dissipar-se jugant, navegant per internet, o xatejant amb els companys. Fins i tot a l’aula, perquè per un mestre pot ser difícil controlar què fan 25 alumnes, sobretot si la disposició de l’aula no hi ajuda. I els alumnes aprenen ràpidament trucs per amagar allò que estan fent i fer veure que treballen (probablement seran els mateixos trucs que el seu pare aplica a l’oficina quan s’acosta el cap).

Com a “solució” al problema anterior aquest cap de setmana he sentit a Catalunya Ràdio que un polític afirmava que farien signar un document als pares atorgant permís al Departament d’Ensenyament per “entrar” remotament als ordinadors i monitorar allò que els alumnes estaven fent “per tal d’evitar mals usos”. Us prometo que vaig haver de pessigar-me per assegurar-me que no estava somiant. Però no. La frase deu estar als podcasts de la ràdio. Quina barbaritat! A banda dels enormes recursos informàtics que caldrien per monitorar constantment l’activitat de tants ordinadors alhora, hi ha maneres de saltar-se o dificultar aquest seguiment (com ho farien quan l’estudiant treballés des de casa?), i en qualsevol cas la mesura representa una intromissió inacceptable en la privacitat de les persones.

El programari

Quan escric això no se sap encara quina mena de programari, tant a nivell de sistema operatiu com de programari auxiliar, contindrà aquest ordinador. He sentit des de que seria un “llibre electrònic” fins a que cada família podria escollir el model que vulgui. Malauradament, molt em temo que ens tornarem a trobar amb un ordinador farcit de programari privatiu, de Microsoft i d’altres multinacionals. Si això es confirma serà evidentment molt negatiu, pels següents motius:

  • Contradiu la política del Departament d’Educació, que ha apostat pel programari lliure a través de la LinKat, i que ha destinat a aquesta distribució una quantitat notable de diner públic. Ningú no ha explicat què passarà amb això.
  • El programari privatiu fomenta l’aïllament i la insolidaritat dels seus usuaris, perquè prohibeix compartir-lo. Això va totalment en contra dels ideals que l’escola i la societat pretén ensenyar als infants, i per tant és un model a evitar.
  • Quan l’estat i/o la Generalitat es dediquen a finançar ordinadors amb programari privatiu estan destinant el diner de tots a mantenir unes multinacionals estrangeres i, per tant, estan enviant riquesa fora del país. Sense ser economista, diria que això no és mai un bona idea, i és totalment inacceptable en els temps de crisi que estem vivint. Si, pel contrari, els ordinadors estiguessin equipats amb programari lliure, el cost del programari seria nul i totes les possibles adaptacions que calgués fer les podrien fer empreses locals, sense dependre de ningú extern. No és la primera vegada que els soferts ciutadans assistim amb estupor a “regals” innecessaris d’aquesta mena a les multinacionals del programari, i jo em pregunto perquè els responsables d’aquestes malversacions de cabals públics no han estat jutjats encara.
  • A banda de les consideracions morals anteriors, també cal fer notar que si fem que els nostres infants “s’enganxin” a l’ús del programari privatiu els costarà molt en el futur fer el canvi a altres programes i sistemes operatius més beneficiosos per a ells. I això no fa sinó ajudar a perpetuar el monopoli que les multinacionals del programari ens imposen -i que ha estat condemnat per diferents tribunals en diverses ocasions-, cosa que MAI no jugarà a favor de l’usuari (preus alts, qualitat baixa, inseguretat…).
  • És molt poc probable que el programari privatiu estigui traduït totalment o parcial al català o a altres llengües minoritàries de l’Estat. Això no és un problema en el cas del programari lliure.

Qüestions pràctiques

Què passarà quan s’espatlli l’ordinador? La reparació pot trigar força temps, i mentrestant l’alumne no disposarà dels llibres digitals… D’altra banda avui he sentit que aquestes reparacions aniran a càrrec de les famílies, cosa que representa un cost addicional que amb els llibres no existia. Les famílies amb menys recursos no podran assumir-lo i seran les primeres a “despenjar-se” del projecte.

Creieu-me: un ordinador amb programari de Microsoft i a les mans d’estudiants de primària i secundària és un candidat patirà SEGUR alguna infecció per virus informàtics, troians o altres programes maliciosos en un termini no massa llarg. Deixant de banda el cost de la reparació, del qual acabo de parlar, les conseqüències d’això poden ser variades, des de la pèrdua de dades (treballs) fins a la revelació d’informació personal a tercers, els quals la poden aprofitar per a finalitats que els pares no consentirien.

Si la mesura s’implanta i es generalitza, resulta que tot estudiant de primària i secundària carretejarà un ordinador portàtil de casa a l’escola i viceversa, cosa que el converteix automàticament en un objectiu llaminer, fàcil i segur pels lladres, que es podran apropiar de l’ordinador amb graus variables d’intimidació.

Les editorials

En aquest punt estic literalment al·lucinant amb l’absolut silenci que les editorials estan mantenint en tot aquest procés. D’una banda se’ns diu que l’eina no substituirà els llibres de text convencionals, sinó que se’n farà un ús paral·lel, però d’altra banda també se’ns diu que les editorials hauran de digitalitzar els seus continguts (cosa que ja tenen feta, avui dia és impensable editar qualsevol llibre de text sense la informàtica). Imaginem-nos que una família compra aquest curs un llibre digital per al seu fill. El llibre és un fitxer informàtic. No es pot guixar ni trencar, no es fa malbé, no cal folrar-lo ni li pot caure el got de llet amb Cola-Cao del berenar pel damunt. Per tant, al final de curs està intacte i el podem aprofitar pels fills més petits, o revendre’l, cedir-lo, o donar-lo. La conseqüència lògica de tot això és que la venda de llibres cau en picat. I si tenim en compte la tradició del país d’usar de forma il·legal material protegit amb copyright, aleshores podem afirmar que l’editorial d’aquell llibre només vendrà un sol exemplar, i als cinc minuts la comunitat educativa ja se’l podrà baixar de l’eMule.

Certament exagero, però molt poc. Qualsevol artifici tecnològic que les editorials s’empesquin per evitar la còpia il·legal dels seus llibres, i forçar que els recomprem any rere any, està destinada al fracàs. Haurien d’haver après la lliçó fa molt de temps, veient com la gent se les empesca per saltar-se tota mena de proteccions: des dels jocs de les consoles fins al Blu-Ray, passant pels DVD, etc.

Per tant, aquesta mesura tal i com es planteja canviarà completament les regles del joc de l’edició de llibre de text en aquest país. Moltes editorials s’enfronten literalment a la seva desaparició (i de retruc moltes llibreries, que sobreviuen gràcies a la venda de llibre de text). Com és que ningú no en parla? Això fa pudor de socarrim.

En fi, podria seguir encara molt més, perquè em queden coses al pap, però l’apunt s’està fent llarg i ara tinc altra feina. Veurem com acaba tot això, però jo tinc clar que em negaré a que els meus fills usin aquesta eina en les condicions que, sembla, es plantegen.